divendres, 29 de gener del 2010

Un conte d'arreu del món per a l'ESO. Llegenda de Seridje.



LLEGENDA DE SERIDJE (Guinea Equatorial).

Fa molt molt temps, en el temps en què els galls tenien dents, vivia a l'aldea de Riasaka, una família a la qual Rupe (el creador del món) va donar un únic fill, a qui van posar el nom de Seridje.

A Riasaka hi havia el costum d'oferir, des de l'inici dels temps, una donzella per fer callar la ira d'un mal esperit, que una vegada cada rëa rive (mala lluna) es presentava a l'aldea en forma d'eñukuñuku (boa), i ho arrasava tot sense deixar pedra sobre pedra. En vista d'això els habitants del poble van decidir buscar la manera d'evitar que es presentés a l'aldea, i com a solució van arribar a l'acord d'oferir-li, uns dies abans del rëa rive, la seva víctima, que s'escollia entre les més belles de l'aldea.

Va passar que, una nit, quan Seridje anava al darrera d'un ëpaha (porc espí), perquè era molt afeccionat a la cacera nocturna, va escoltar uns gemecs tant desoladors que no va perdre un segon per comprovar el seu per què, cosa que li va costar bastant perquè tot es desenvolupava en l'encreuament dels vijururu vivë (encreuament d'energies negatives). Un cop que va obtenir el seu objectiu, per un moment va quedar cegat per la bellesa que veia lligada davant seu. Va suspirar vint-i-una vegades (el 21 és un número molt significatiu de la tradició bubI), tot repetint-se:

-"És ella!, és ella! Wewe" (bella).

Un cop tranquil.litzat, es va dirigir a ella i li va preguntar: -"Què fas aquí i d'aquesta manera?".
Ella li va respondre:

- "Compleixo el meu destí, el del meu poble".
- "Quin és aquest destí tan vil que et té lligada en aquest arbre? Explica-m'ho ràpidament!".

Una vegada posat al corrent dels fets, va pensar que no seria correcte alliberar una donzella del seu cruel destí, sinó alliberar Wewe i a totes les que d'ara endavant estarien comdemnades a seguir el mateix destí. Però, mentre estava amb aquestes cavil.lacions, va sentir bufar un vent tan fort que no podia ser igualat ni per 10.000 huracans tots junts, va veure com passaven sobre el seu cap unes pedres alades, i sota els seus peus la terra cruixia, i els rius i els mars es disputaven el terreny lliure, els animals es paral.litzaven i la natura gemia. Però el valerós Seridje, tanta era la ràbia i el coratge que l'animaven, que no va dubtar ni per un instant a canviar de propòsit, mentre es repetia:

- "Ha de desaparèixer perquè Riasaka i les seves belleses trobin la pau".

I treient la seva möchica (llança amb la punta esmolada) del sarró, li va clavar un cop tan fort, que Eñukuñuku va estirar la pota, i el vent el va escombrar per sempre més de la Terra. I, es diu que d'ell mai més se'n va saber res. I a Riasaka viuen feliços els descendents de Seridje i Wewe. En el lloc en què va caure Eñukuñuku i va ser engullit per la terra, va brotar un llac que tu pots visitar quan vagis a Mööka, si passes per Riasaka.

!!EXERCICI:

-T'ha agradat el conte? intenta realitzar un breu resum de vuit línies i cerca al diccionari cinc paraules que desconeguis.

Per Sant Jordi homenatgem a la Montserrat Roig.



Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.


Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d'altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.


Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".


Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial. Precisament s'assabenta que és guanyadora d'aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'".


Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l'acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l'espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l'escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.


De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): "El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent". Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps.


Així, El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els personatges són de carn i ossos, i les pulsions sentimentals hi són tan importants com la meditació benèvola sobre la condició humana.


D'altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió, fins al punt que s'estilitza totalment i dóna per resultat un personatge gens comú, l'Espardenya, un adolescent tan especial com ho és la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda, en La plaça del diamant. A L'òpera quotidiana, la ironia (de la qual mai és exempta l'obra de Roig) adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. A Digues que m'estimes encara que sigui mentida, el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries, on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació literària.


Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".
N.B. Us avancem que aquest sant Jordi serà l'escriptora protagonista.


!!EXERCICI:
-Ara que ja en saps una mica més podries realitzar una petita cerca bibliogràfica per temàtiques de les seves obres.

divendres, 15 de gener del 2010

Un conte d'arreu del món per a l'ESO. La llegenda d'ISIS i OSIRIS.



LA LLEGENDA D'ISIS I OSIRIS

Adel Ebeid (El Caire, Egipte)

Segons la tradició de l'Antic Egipte, hi va haver fa molts i molts anys uns éssers divins amb els quals va començar la vida. La primera divinitat es deia Aton, que era el déu encarregat de fer la llum. Aton es trobava sol i per això va decidir crear de dues costelles seves una divinitat home i una divinitat dona. Shu era l'home i era el déu de l'aire i Tefenet era la deessa de l'aigua.Shu i Tefenet es van conèixer, es van casar i van tenir dos fills, Geb i Nut. Geb era el déu de la terra i Nut era la deessa del cel. Ells també es van casar i van tenir quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis.Osiris era un déu que representava tots els valors positius: la pau, l'amor i l'amistat; mentre Seth representava tot el contrari: l'ambició, l'enveja i la crueltat. Osiris era també el déu de la terra fèrtil i negra, mentre Seth era el déu del desert.Osiris era molt estimat perquè representava la vida i la bondat i Seth era un déu molt temut perquè representava la mort.

Seth tenia molta enveja d'Osiris i aquesta enveja el va conduir a fer una malifeta que tots els egipcis han lamentat sempre.Seth va decidir matar Osiris, i per fer-ho va decidir organitzar una gran festa. Una nit va convidar molta gent a aquesta festa. Ell mateix va fer, en secret, una caixa molt bonica de fustes bones, d'or i joies; aquesta caixa feia la mida exacta d'Osiris. Durant la festa va dir a tothom que qui cabés dins s'enduria la caixa com a regal.Tots els convidats a la festa van provar de ficar-se a la caixa però en va: per a uns la caixa era massa gran, per als altres massa petita. En el moment que Osiris es ficà dins, els amics de Seth el van tancar a la caixa i la van llençar al riu Nil.La força de l'aigua empenyé la caixa riu avall i aviat va desaparèixer de la vista de Seth. Quan Isis s'assabentà del què havien fet al seu marit es va posar molt trista i començà una recerca del cos del seu espós per tot Egipte. Isis es transformà en un ocell molt gran i volà per arreu i al final el trobà, però on? Al Líban.

Com és que Osiris va arribar tan lluny? L'aigua del Nil va fer que la caixa baixés Mediterrani avall fins arribar al Líban.Isis trobà el cos d'Osiris dins la caixa. Feliç com estava d'haver-lo trobat, el va abraçar i amb aquesta abraçada el va tornar a la vida. Isis quedà embarassada i tots dos van tornar a Egipte i van viure durant molt temps amagats prop del delta del Nil. Però les notícies van arribar al Palau de Seth, el qual, una altra vegada, matà Osiris. Però aquesta vegada no el posà en una caixa sinó que el tallà a trocets i l'escampà per tot Egipte per tal que el seu cos no es pogués tornar a refer. Aquest és un fet molt salvatge i sempre lamentat pel poble egipci. Isis, amb el seu petit fill Horus, van intentar recuperar les peces del cos d'Osiris, però no van trobar una part que s'havia menjat un peix.

Aleshores Isis no pogué tornar la vida al cos d'Osiris, que quedà com el déu dels morts i el cementiri.Seth va continuar com a rei d'Egipte, perquè encara que hi havia un rei legítim, que era Horus, era massa petit. Quan Horus es fa va fer gran començà a lluitar contra Seth. Horus tenia forma de falcó i Seth tenia forma de cocodril. Els egipcis sempre tenen por del cocodril perquè és l'animal de Seth. El cocodril egipci té moltes semblances amb el drac de Sant Jordi.Al final de la lluita guanyà Horus, i Horus va començar a governar Egipte amb amor i així es va acabar la por i l'odi. Des d'aquell dia tots els homes i les dones de bé intenten que al món no hi hagi ni por ni odi.

FI

!!EXERCICIS:
-Cercar al diccionari cinc paraules que desconeguis i pensa un sinònim de cadascuna.

-Realitza un resum de vuit línies d'aquest conte d'arreu del món.

EL POEMA DE LA QUINZENA: CANÇONETA INCERTA. Josep Carner.

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?

¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

Aquest poema està dins de El cor quiet (1925), el primer poemari escrit des de l’Estranger.Josep Carner escriu aquest poema pensant en el destí. Mai se sap que pot passar, ni amb qui ni com.A la primera estrofa ens mostra el dubte que té de què passarà amb nosaltres, que si estarem sols o ens acompanyarà algú i on ens portarà aquest camí (vida). Continua pensant que si el camí estarà ple d’alegria i felicitat o, per lo contrari, serà amarg i ens portarà a la mort. Darrerament, diu que cada camí incert, és una nova via i una nova oportunitat.Carner utilitza preguntes retòriques per donar més èmfasi a les preguntes existencials.
Josep Carner va néixer a Barcelona l’any 1884. És conegut com “el príncep dels poetes catalans”. Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica. Exerceix càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya. El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al post-simbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.Mor a Brussel·les, l’any 1970.