ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus... (1953). En ser un recull miscel·lani, els poemes adopten tota mena de formes mètriques.
Les imatges d'aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d'evocació de colors i formes.
Per la seva locució, sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
Per la data de l'escriptura, a finals de la guerra civil (Catalunya ja ocupada), sembla que el monstre que no dic es podria referir als qui han ocupat la terra, planto la meva bandera és un clar signe polític. Somni d'una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.
Cançó a la manera tradicional, composta per tres dècimes amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d'estrofa. El vers heptasíl·lab emprat és el natural de la cançó popular catalana. Les estrofes de 10 versos segueixen una seqüència de rimes cadenocreuades: abababbaab.
Biografia
J. V. Foix (Sarrià, 1893-1987). Provinent de família de pastissers, continuà el negoci familiar amb què el seu pare s'establí a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis de Dret, carrera que mai no acabà. El1917 s'incorpora a "La Revista2 i l'any següent el trobem dirigint la revista "Trossos". Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem "Terramar", "Monitor", "L'Amic de les Arts" i "Revista de Poesia". Fou redactor de "Quaderns de Poesia", director de "Revista de Catalunya" i de la plana literària diària de "La Publicitat". El 1933 representà el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia). Després de la Guerra Civil col·laborà a "Ariel", "Dau al Set", "Poesia" i "Serra d'Or". L'obra assagística de Foix comprèn Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els reculls d'articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre temes d'arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris i revistes. És autor d'un dietari de memòries personals, una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de 1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la pell (1970). L'obra poètica de Foix comprèn, a banda de títols marginals com Còpia d'una lletra tramesa a Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò que no diu "La Vanguardia" (1970) i Els amants (1973), sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931), Del "Diari 1918" (1956), L'estrella d'en Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972), que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix d’abaix (1964) i, el 1985 publica el seu darrer llibre, Cròniques de l'ultrason. Ha rebut diversos premis, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas.
Les imatges d'aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d'evocació de colors i formes.
Per la seva locució, sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
Per la data de l'escriptura, a finals de la guerra civil (Catalunya ja ocupada), sembla que el monstre que no dic es podria referir als qui han ocupat la terra, planto la meva bandera és un clar signe polític. Somni d'una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.
Cançó a la manera tradicional, composta per tres dècimes amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d'estrofa. El vers heptasíl·lab emprat és el natural de la cançó popular catalana. Les estrofes de 10 versos segueixen una seqüència de rimes cadenocreuades: abababbaab.
Biografia
J. V. Foix (Sarrià, 1893-1987). Provinent de família de pastissers, continuà el negoci familiar amb què el seu pare s'establí a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis de Dret, carrera que mai no acabà. El1917 s'incorpora a "La Revista2 i l'any següent el trobem dirigint la revista "Trossos". Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem "Terramar", "Monitor", "L'Amic de les Arts" i "Revista de Poesia". Fou redactor de "Quaderns de Poesia", director de "Revista de Catalunya" i de la plana literària diària de "La Publicitat". El 1933 representà el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia). Després de la Guerra Civil col·laborà a "Ariel", "Dau al Set", "Poesia" i "Serra d'Or". L'obra assagística de Foix comprèn Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els reculls d'articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre temes d'arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris i revistes. És autor d'un dietari de memòries personals, una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de 1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la pell (1970). L'obra poètica de Foix comprèn, a banda de títols marginals com Còpia d'una lletra tramesa a Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò que no diu "La Vanguardia" (1970) i Els amants (1973), sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931), Del "Diari 1918" (1956), L'estrella d'en Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972), que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix d’abaix (1964) i, el 1985 publica el seu darrer llibre, Cròniques de l'ultrason. Ha rebut diversos premis, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada